Corre pels ajuntaments una mena de personal polític i d’alts funcionaris (no tots per sort), que dóna la sensació que mai han acabat d’entendre que l’art de quadrar les despeses amb els ingressos no forma part de la màgia o món de la fantasia. Són molts amatents que l’Ajuntament ho faci tot (i que el seu departament s’ampliï i ampliï), però s’obliden que això ho ha de pagar algú. I aquest algú és el món no públic, és a dir els privats, uns éssers que viuen i interactuen en aquell espai exterior que queda entre l’Administració Pública i l’estratosfera.
Darrerament hi ha hagut molt enrenou sobre l’Escola Municipal de Música de Mataró. Molt de soroll i moltes manifestacions sobre la gestió que mereixen tot el respecte, però ningú, llevat del propi regidor que ha hagut de carregar el “mort”, ha acabat per centrar el tema en la qüestió clau: i això qui i com s’ha de pagar? Comença a ser una mica cansat que aquells que tenen grans plans es desentenguin del debat de com s’han de finançar. És una posició molt còmode presentar-se com els grans servidors de la comunitat (i ampliar la carta de serveis), però deixar per als altres la feina de trobar el finançament. No és d’estranyar, doncs, que Aristòtil, de veure comportaments semblants, alertés que la corrupció de la democràcia és la demagògia. Cap partit se n’escapa, ben cert, però no tots arriben a fer-ne la gran flassada que tapa la falta d’un mínim rigor i realisme en les propostes.
És molt interessant explorar el significat del mot demagògia. Abusant de la Viquipèdia trobem: la demagògia (en grec δημαγωγία), segons el concepte d’Aristòtil, és una forma impura de govern democràtic que consisteix en exercir el poder a profit de les masses indisciplinades –avui en diríem fàcilment seduïbles– per mitjà d’apel·lar a emocions (sentiments, amors, odis, pors, desitjos) per tal d’aconseguir el suport popular, freqüentment mitjançant l’ús pervers de l’oratòria (fal·làcies, l’apel·lació a una autoritat irrellevant, la manipulació del significat de les paraules, les omissions, l’estadística fora de context; la dimonització de l’adversari, el fals dilema o falsa dicotomia…).
Quan sovint es diu que falta cultura democràtica caldria afegir que això no es pot aconseguir sense una sòlida formació per detectar les tècniques dels demagogs. Però per vacunar-se contra aquests espècimens cal tenir criteri, i aquest desgraciadament només prové de l’estudi, la reflexió, la contemplació, l’atenció, la contrastació, i d’altres comportaments que demanen molt de temps i poca mandra intel·lectual.
